L'arca i l'home que torna...

S'aturà l'arca concupiscent al greuge
de carregar-ho tot...

T'he escrit el guió per a un dia
perquè torno més d'hora a casa
i, en aquesta gala, el desencís
vol pau als cors i a les pedres,
apilades com eufemismes.

Vull que m'expliquis el xiuxiueig
afaiçonant-te com el dolor,
com la cantelluda música
que cerca la veu.
Vull que m'expliquis el xiuxiueig
de com es grimpen els pous
sota els llençols inflats
del nostre hivern,
mancat d'extravagàncies.
Perquè a prop de la incisió dels teus ulls,

les deixes del dir són un sangloteig
de síl·labes mutilades.
Són l'arca d'inútils silencis...

Fotografia: Viatge a Mali.

Cafè Fontano

Quin virtuosisme pot parlar de la vida
en aquest "moment funeste"
ofegat en meres conjetures.

Tant és que sé jo, de veres...

També tu m'ho deies Nise:
L'elegia és un mutis, un qualsevol lloc
que passa llista al nom difunt.

Així em vesteixo manllevant la roba
del record.
Així encenc els set braços del canelobre
de Demòdoc, el rapsode cec,
per no ensopegar amb l'enveja
dels que no dubten.

L'any 1647 Francesc Fontanella, el representant més destacat de la segona generació barroca al Principat, es casa amb Helena Serra, a qui es referia amb el pseudònim de Nise en els seus poemes. En morir l'any següent, "Fontano", li adreçarà un recull de sonets elegíacs.

Tor di Nona

Visc en la lluna morta
d'una llum sense recurs,
per veure-hi els tactes
de la genètica de Déu.

Com qui espera el rampell,
la pinzellada d'una maror reviscuda
en tombar el pa d'or
que emmarca anatomies...

També tu ets part de la concepció
imaginària dels colors
colgats en l'ànima.

Textures fresques tenyeixen de sang
el cavaletto del penediment
i, d'aquí ix l'esbós flagel·lat
de la carn que cruix.

A Caravaggio per " La flagel·lació del Nostre Senyor".

Amb aquest tercer poema inclós en l'etiqueta "Àlbum Caravaggio", us faig un tastet d'un projecte, d'un treball fomat per vint poemes farcits de litúrgia.

Pecat de joventut

Frueix Narcís si mai
cap claustre d'aigua
t'havia colpit així.
Frueix del cabal ben guanyat
que surt de mare.
Dels ulls banyats en la contemplació
d'aquest paisatge copsat d'una aclucada,
però si em consideres
diga'm almenys que t'enutja el raciocini
d'intentar conciliar l'amor
amb la passió més tràgica
i, que tems encabir en tu
aquest reflex impol·lut de textures.

A Caravaggio per "Narcís".


Ni tan sols el somni, experiència solitària per excel·lència, no és possible sense els altres, en la mesura que ni el narcisista més reconsagrat no és capaç de somiar-se exclusivament ell mateix...

Missa rasa

Llavieja l'encara no
en aquest desesme d'engrescar-se
per poca cosa.

Quin trasbals de perles embrutides
i gerros de perfum.

Rica d'allò que has donat
em reveles la vida
des del balancí llastat de la pietat
i, m'ho dius retenint el plor
de sota la llengua,
entre pauses d'un antic dir
que sojornen en la grava grossa
del costum.

Lena ser aquí és la cerimònia,
el pa necessari del tiberi
i de la humiliació...



A Caravaggio per " Magdalena penitent".

Gabaleh

La postal és el tot percebut,
el vull o no vull de la rosa desclosa.

Reciteu en farsí: Hafez, Saadí i Ferdowsi
mentre desembaleu  de l'embalum
de l'estar segures, el futur d'un bon dot,
el "mahr" d'un home com cal...

També vosaltres sou l'amor,
l'alè que m'enduc a iogurt amb sabsí,
que tant amoroseix l'estranya pressa
del murmuri.

Fotografia: Plaça de l'Imam/Isfahan.

Les dones iranís demanaven al futur marit per a casar-se un bon "marh" i quedava escrit en el "gabaleh" o contracte de matrimoni. Basicament es tractava de diners, cases, jardins i joies, que rebria l'esposa en cas d'un divorci a petició del marit. És una mesura de protecció de les dones musulmanes entorn al divorci.

Persèpolis

Com t'explicaria la calma Alexandre,
en l'agorafòbia de tant desert...
Apaivaga el plaer de les justes.
Has embriagat a tots els lleons cadells
de la teva ira en les sèquies sabàtiques
del meu sexe.
No t'adones que el teu comport
és complaure als Déus i al món.
Qui erra pena mereix, i el meu propòsit
tot i què la història només es lliuri a els hòmens,
és la llicència, la destresa per fer justícia.
Mireu com sondrollen les torxes en deliri
en les meves intencions.
Mireu altesa, com crema Persèpolis.

Fotografia: Persèpolis, 2013...

Diu la llegenda, que Thais una de les cortesanes que acompanyava al exèrcit, va convèncer a Alexandre embriagat per calar foc als palaus com a represàlia de la destrucció de l'Acròpolis. Aquesta dona un cop vençut l'imperi Aquemènida persa comandat per Darío I, a la gran batalla d'Issos, va llençar la primera torxa i, part d'això és el que va quedar...