Índia del Nord

Índia del Nord
Índia del Nord

diumenge, 24 de febrer del 2013

Cara i clatell

Aquest va ser el lema dels premis a la creativitat artística, impulsats per la Fundació de Salut Mental CPB, que proposava als malalts que dibuixessin o retratessin de cara i d'esquena un professional (un psiquiatre, un infermer, un psicoleg...) que els estigués atenent en aquell període. I la resposta va ser massiva.
Alguns dels títols van ser: " El meu àngel de la guarda", "eixugallàgrimes", "gràcies per haver estar sempre al meu costat" i "el meu cofident".  La guanyadora va pintar "L'infermer que escolta", i explica: "Li vaig pintar orelles grosses perquè sap escoltar i, per darrere, li veig el cervell, complex".



Fa temps que conservo la notícia d'aquesta magnífica proposta ( concretament va ser publicada a La Vanguardia, el 20 de maig del 2011). Són aquells esdeveniments que et sobten i et desperten molta curiositat, pequè hi han moltíssimes persones que conviuen amb l'esquizofrènia. 
Jo després de tot això vaig decidir ficar-me en la pell d'aquestes persones, per traslladar la meva admiració a través d'un poema també titulat: "Cara i clatell".

L'ànima m'acompanya a marxar,
però tanco els ulls i veig una mà
recolzada en el clatell d'un destí conformat.

Plena de parlar amb mi
cerco el pinzell i la semblança
que m'acosta al reconèixer.

Quin frenesí de rínxols
encara humits, prostrats en la quietud.

És abstracte sentir la vergonya al front?

Tan a prop del designi,
de la partició del pensament
en parcel·les, frego l'últim vel de veu
amb els avions de paper
que sempre arriben tard a les coses.

Respiro fondo a les presumptes
imminències i al ritme del símptoma.
¿ Sóc jo? De vegades depasso
la fluència de saber-ho,
quan algú crida el meu nom
dessecat al sol.

Se'm fa difícil aquest fer,
aquest potser vigilant
de la darrera excusa.

Quina taca més bella dius,
temperant la serenor...

Diuen ells, sempre
i tal com apareixen a la vista
represento l'esdeveniment,
la perspectiva sublim d'uns llavis
com invertits cap a totes les absències.

El mar té veus

I la veu de la cantant de l'Alguer, Franca Masu, és una d'elles. Com va dir Paolo Fresu en el llibret que presenta el seu treball discogàfic: Aquamare. "És una veu que ens parla del sol, del mar i de la gent. Navegant pels mars dels negossios de l'obsidiana de tharros o travessant la lluminosa figura d'Elionor d'Arborea fins les bodes aragoneses i catalanes".


Una veu que copsa l'aspecte més íntim del món femení i d'una illa, Sardenya, posada al cor dels mars.

Si voleu comprovar la realitat, el sentit del títol d'aquesta entrada, pareu l'orella i escolteu-la. Com diu també Carles Duarte: " Així és Franca Masu, autèntica i antiga, essencial, com Aquamare.







dilluns, 11 de febrer del 2013

IX

Essent tan poc,
com si nedéssim sota l'influx
de Sol in corde Loenis,
vetllem vestigis de llum
de bengales dins la fosca.

dijous, 7 de febrer del 2013

VIII

Fendits tots els mars,
dels meus ulls isqueren
les mans buides
d'un món en trànsit.


dimecres, 6 de febrer del 2013

VII

On he estat,
encantat per la flama desesmada
d'uns ulls de pas?
Sempre suren imminències.
Pauses de seda crua
eternitzen veus en silenci.
On deu ser, l'escandall de l'ànima
si pot arribar fins al meu fons?
Tombo la mirada als quatre rems
de la gavarra que m'acull.
Tombo la mirada a la sal oberta
que em fereix i fa malbé
qualsevol dret d'ancoratge.


dilluns, 4 de febrer del 2013

VI

Respiro i prou
com un ésser prim, teleosti,
esgarrapant al temps
reminiscències de l'aire
que em manca.


diumenge, 3 de febrer del 2013

V


Sentir-se nàufrag del dir
davant del mirall asclat 
de Minerva.
Mudar en pedra tot allò vist
i tornar tenyit de iode
als orígens on emana el gest
lluny de cap necessitat.




IV

Sortòs de mi, provo de cridar
perquè m'exalta batre-li el pols
al silenci intuït
que ens deixa morir tantes vegades
entre fonema i fonema.


dissabte, 2 de febrer del 2013

III

A ratxes véns estremint-te
amb les veles fustigades de comiats
i, fora seny, passes a frec
envestint-me salvatge
com una tempesta d'acords
de Xostakóvitx.


II

Abans no perdis tota l'aigua,
treu com a excusa l'esquif de l'eixut
i surt a l'encesa
amb la quietud forjada
dels llavis incrèduls d'Ifigènia.


divendres, 1 de febrer del 2013

I

En tant que puguis, pren-me
pels carrers dels oficis
d'una mar gòtica.
Llavors l'oblit serà un passatge,
un estigma hidrogràfic
perfumat de floridura.




Bengales dins la fosca

Aquest treball va ser premiat durant la celebració del Premi de Poemes de Mar- La Mar de LLetres 2009,organitzat per l'Ajuntament de Calafell.
També ha estat publicat a Gàrgola, al setembre del 2012,  en el  número 36, del Butlletí del Centre d'Estudis Sadurninencs.
És un sol poema dividit en nou parts o bengales. El fet de participar en aquest certàmen, va ser l'excusa o la motivació d'escriure sobre el mar.
He pensat en fer les entrades al bloc amb la mateixa dinàmica que el relat viatger de" Simone i els rigors del sol". Així ho podreu anar seguint amb calma i tot el seu conjunt quedarà plasmat en aquesta etiqueta.
Espero que us agradi...