Índia del Nord

Índia del Nord
Índia del Nord

dilluns, 26 de gener del 2015

"Shakespeare i la justícia poètica"

LA TEMPESTAT
William Shakespeare
Traducció poètica de
JOSEP M. de SAGARRA
Editorial: ALPHA
Barcelona 1959


Aquest llibre és una feliç raresa, perquè Shakespeare és la negació a rebutjar tota eperança, i ens ho demostra i ens sorprèn passant d'una venjança inicial al perdó final.
Hi ha tantes possibilitats escèniques com lectures, però com diu Josep M.de Sagarra en el prefaci d'aquesta acurada traducció "aquesta obra representa tot un altre món, tot un altre pensament, tot un altre posició del poeta davant dels problemes insondables".
Estem davant doncs, d'una representació de justícia poètica, com l'exemple que dóna Aristòtil amb l'estàtua de Mitis, que un bon dia cau, damunt de l'home que l'ha assassinat, o davant de les conseqüencies de "la pena de Talió", tal faràs, tal et trobaràs...
És possible que l'autor fes una reflexió sobre la consciència. Potser volia dir-nos com a lectors, que quan aquesta fa aigües, és inútil anar l'orsa, perquè el naufragi és inevitable?
Cronològicament "La Tempestat", va ser una de les últimes obres de Shakespeare. Una obra on l'autor amb una despreocupació exemplar es sincera i repta al lector utilitzant amb mestria els arquetips passionals que tant l'han caracteritzat , com són: l'ambició, el ressentiment o la gelosia, creant així, una narració de volguda inversemblança, on els esdeveniments es succeeixen des d'una perspectiva irracional molt propera al somni o a la màgia.
Aquest és l'univers i l'atmosfera susceptible de Shakespeare posada en escena, amb dos pròlegs, amb dues conspiracions i dos finals...

Pròsper, el personatge principal tot i que sigui un referent més deslluït i enigmàtic que Hamlet o Macbeth, posseeix una imaginació esvalotada encarnada pel propi autor, que per la seva vellesa i proximitat a la mort ens recorda unes de les seves preocupacions més insistents al llarg de la seva obra com: l'hostilitat i la violència entre els membres d'una mateixa família, tema central a les obres considerades com històriques.
És possible doncs, que l'autor desenvolupés aquesta trama com una crítica personal cap a una institució en molts casos amb mancances, com la familiar?
A l'escena II, de l'Acte Primer, Miranda, la seva filla ho constata amb una tendra innocència: Pecaria si jo de la meva àvia no penses noblement, bones matrius infanten fills indignes.
És justament en aquesta escena, a l'illa, davant de la cel·la de Pròsper on es cou tot el significat de l'obra. Tot parteix del diàleg entre pare i filla. Miranda descriu magistralment els resultats de la tempesta amb una cantarella estupefacta, deguda en part a la seva incomprensió davant de les arts i la violència de Pròsper. És en aquest punt de la narració on es retroben la maduresa ressentida amb la bondat fadrina...

És molt suggerent i sobta la claredat d'idees de Pròsper i com les posa en pràctica. Sobretot enfront d'una premissa a priori tan transcendental per a ell, quan diu cal precisar això que ens ocupa en el precís instant, d'una altra manera seria impertinent aquesta història. Aquesta és una mostra més de la seguretat que aplica l'autor sense temences, sense res a perdre a l'hora d'afrontar un trasbals ocasionat per una traïció de la pròpia vida.
Més a prop de la ficció, en aquest món fantàstic tan particular de Shakespeare, és on apareixen tota una infanteria d'esperits que ajuden a consolidar la causa a canvi d'una anhelada llibertat. Amb els que sembla que l'autor ens vulgui donar a entendre que en totes les societats han d'haver amos i subjugats. Estic parlant de personatges d'una comunitat grotesca al més pur estil shakesperià, com Ariel i Caliban.

Està clar que després d'aquesta breu ressenya, i encara consternat per la melangia inusitada de les últimes escenes, recomanaria llegir aquest llibre en tota la seva immediatesa, tal com podríem mirar una pel·lícula d'aventures o llegir narrativa d'entreteniment. Tot i que el lector i el seu imaginari ( com he dit anteriorment...) puguin trobar-se en alguns passatges, diverses interpretacions degut a una multiplicitat de sentit.

Tenir aquesta traducció i, a un escriptor d'aquesta magnitud capaç de fer costat a tantes coses admirables, hauria d'omplir-nos d'orgull. Llegir "Clàssics de tots els  Temps" de la col·lecció de l'Editorial Alpha, respon en efecte, a l'ambició del seu títol i  els volums fins ara editats. Tant en l'aspecte material com per la qualitat dels seus traductors es poden considerar doncs, peces exepcionals de la bibliografia catalana.

Moltes vegades, la felicitat no és un somni, però llegir Shakespeare ajuda, eleva, conforta...

   
                                                                -------


Aquesta ressenya de teatre, forma part d'un dels treballs que en el seu dia vaig elaborar com alumne, dins el Grau de Llengua i literatura catalanes per la UOC i, que com veieu, avui he decidit mostrar.