espanten sense èxit la fam
de les gavines.
Quin simulacre, quin desgavell metamòrfic
inundat de bourbon...
Sempre tard, lluny dels braços d'un amor,
t'acomodes amb Bukowski
i, li demanes que les seves mans conquereixin
l'espai suggerit de la teva emergència.
Tatua'm de blau la coïssor de l'ocell neulit,
que mai no s'allunya del teu cor...
genial les paraules embastades
ResponEliminaXelo moltes gràcies i disculpes per aquest llarg silenci...
ResponEliminaUna forta abraçada-