L'arca i l'home que torna...

S'aturà l'arca concupiscent al greuge
de carregar-ho tot...

T'he escrit el guió per a un dia
perquè torno més d'hora a casa
i, en aquesta gala, el desencís
vol pau als cors i a les pedres,
apilades com eufemismes.

Vull que m'expliquis el xiuxiueig
afaiçonant-te com el dolor,
com la cantelluda música
que cerca la veu.
Vull que m'expliquis el xiuxiueig
de com es grimpen els pous
sota els llençols inflats
del nostre hivern,
mancat d'extravagàncies.
Perquè a prop de la incisió dels teus ulls,

les deixes del dir són un sangloteig
de síl·labes mutilades.
Són l'arca d'inútils silencis...

Fotografia: Viatge a Mali.

Cafè Fontano

Quin virtuosisme pot parlar de la vida
en aquest "moment funeste"
ofegat en meres conjetures.

Tant és que sé jo, de veres...

També tu m'ho deies Nise:
L'elegia és un mutis, un qualsevol lloc
que passa llista al nom difunt.

Així em vesteixo manllevant la roba
del record.
Així encenc els set braços del canelobre
de Demòdoc, el rapsode cec,
per no ensopegar amb l'enveja
dels que no dubten.

L'any 1647 Francesc Fontanella, el representant més destacat de la segona generació barroca al Principat, es casa amb Helena Serra, a qui es referia amb el pseudònim de Nise en els seus poemes. En morir l'any següent, "Fontano", li adreçarà un recull de sonets elegíacs.