Identitats d'aigua

L'ordre a seguir serà com un instant esquinçat,
com el dringar de deixar la cambra
just a les dotze del migdia.

Fotografia: Trípoli

Identitats d'aigua

Només basten hores per llaviejar
un motiu legítim, i sé que em creuràs
si t'explico la ressaca...

Fotografia: + Akakus...

Identitats d'aigua

Què et fa goig Francina? Avui fas ullets...
De qui t'esmunys? Per què fas tard en les nits?
De quin cel et calces?

Fotografia: Expedició per l'impressionant Akakus/Líbia

Identitats d'aigua

No et moguis vida, hi ha un cau d'orella
perquè ho diguin les llàgrimes...
Quan ho sabérem, esdevinguérem identitats d'aigua,
mannà d'un gran viatge.

Fotogtafia: Oasi "Um el Ma"/La mare del aigua...

Identitats d'aigua

Quan l'èxtasi em travessa
trobo el profit d'estar sola
i és en aquest fervor quan em llimo les ungles
i, sense cap recança ho vull tot en excés...

Fotografia:Campament Akakus.

Identitats d'aigua

Desert de quin desert em parles...
M'enlluerno amb el teu sostre cairat
quan bec Charteause d'amagat.

Fotografia: Campament Akakus.

Identitats d'aigua

Talment t'incorpores amb la gola seca
escups la metralla dels murs de Palmira
i és en aquest acte desconcertant però reflex
on ens crema la urgència de viatjar tot sols
imantats d'indrets...

 Fotografia: Akakus...

Identitats d'aigua

Saber-se un mateix és intuir la psoriasi

d'un temps benigne...

Fotografia: Akakus

Identitats d'aigua

Encara aleshores cridava el muetzí a la pregària,
empunyant de la posta tot un mostrari de glavis
tallats de sol.
Heus aquí el nostre ocàs, la fidelitat de no témer
el mateix silenci...

Fotografia: Ghat/Líbia

de l'emulsió d'un bes- l'aire setinat envida- esverant voravius

passa prest l'aire mig clapat,
des de la trona intueix el rumb
reviscola, parla de tu...

Foto: World's End/ Sri Lanka.

Si un dia oblides el meu nom

Aturat el carrousel, la memòria
és l'escorxador dels cavallets de fira
i, és en aquest itinerari de bombetes foses
quan em salten els ploms i camino descalça
sobre la trencadissa d'un nom fet a miques...

"Shakespeare i la justícia poètica"

LA TEMPESTAT
William Shakespeare
Traducció poètica de
JOSEP M. de SAGARRA
Editorial: ALPHA
Barcelona 1959


Aquest llibre és una feliç raresa, perquè Shakespeare és la negació a rebutjar tota eperança, i ens ho demostra i ens sorprèn passant d'una venjança inicial al perdó final.

Hi ha tantes possibilitats escèniques com lectures, però com diu Josep M.de Sagarra en el prefaci d'aquesta acurada traducció "aquesta obra representa tot un altre món, tot un altre pensament, tot un altre posició del poeta davant dels problemes insondables".

Estem davant doncs, d'una representació de justícia poètica, com l'exemple que dóna Aristòtil amb l'estàtua de Mitis, que un bon dia cau, damunt de l'home que l'ha assassinat, o davant de les conseqüencies de "la pena de Talió", tal faràs, tal et trobaràs...

És possible que l'autor fes una reflexió sobre la consciència. Potser volia dir-nos com a lectors, que quan aquesta fa aigües, és inútil anar l'orsa, perquè el naufragi és inevitable?

Cronològicament "La Tempestat", va ser una de les últimes obres de Shakespeare. Una obra on l'autor amb una despreocupació exemplar es sincera i repta al lector utilitzant amb mestria els arquetips passionals que tant l'han caracteritzat , com són: l'ambició, el ressentiment o la gelosia, creant així, una narració de volguda inversemblança, on els esdeveniments es succeeixen des d'una perspectiva irracional molt propera al somni o a la màgia.

Aquest és l'univers i l'atmosfera susceptible de Shakespeare posada en escena, amb dos pròlegs, amb dues conspiracions i dos finals...

Pròsper, el personatge principal tot i que sigui un referent més deslluït i enigmàtic que Hamlet o Macbeth, posseeix una imaginació esvalotada encarnada pel propi autor, que per la seva vellesa i proximitat a la mort ens recorda unes de les seves preocupacions més insistents al llarg de la seva obra com: l'hostilitat i la violència entre els membres d'una mateixa família, tema central a les obres considerades com històriques.

És possible doncs, que l'autor desenvolupés aquesta trama com una crítica personal cap a una institució en molts casos amb mancances, com la familiar?

A l'escena II, de l'Acte Primer, Miranda, la seva filla ho constata amb una tendra innocència: Pecaria si jo de la meva àvia no penses noblement, bones matrius infanten fills indignes.

És justament en aquesta escena, a l'illa, davant de la cel·la de Pròsper on es cou tot el significat de l'obra. Tot parteix del diàleg entre pare i filla. Miranda descriu magistralment els resultats de la tempesta amb una cantarella estupefacta, deguda en part a la seva incomprensió davant de les arts i la violència de Pròsper. És en aquest punt de la narració on es retroben la maduresa ressentida amb la bondat fadrina...

És molt suggerent i sobta la claredat d'idees de Pròsper i com les posa en pràctica. Sobretot enfront d'una premissa a priori tan transcendental per a ell, quan diu cal precisar això que ens ocupa en el precís instant, d'una altra manera seria impertinent aquesta història. Aquesta és una mostra més de la seguretat que aplica l'autor sense temences, sense res a perdre a l'hora d'afrontar un trasbals ocasionat per una traïció de la pròpia vida.

Més a prop de la ficció, en aquest món fantàstic tan particular de Shakespeare, és on apareixen tota una infanteria d'esperits que ajuden a consolidar la causa a canvi d'una anhelada llibertat. Amb els que sembla que l'autor ens vulgui donar a entendre que en totes les societats han d'haver amos i subjugats. Estic parlant de personatges d'una comunitat grotesca al més pur estil shakesperià, com Ariel i Caliban.

Està clar que després d'aquesta breu ressenya, i encara consternat per la melangia inusitada de les últimes escenes, recomanaria llegir aquest llibre en tota la seva immediatesa, tal com podríem mirar una pel·lícula d'aventures o llegir narrativa d'entreteniment. Tot i que el lector i el seu imaginari ( com he dit anteriorment...) puguin trobar-se en alguns passatges, diverses interpretacions degut a una multiplicitat de sentit.

Tenir aquesta traducció i, a un escriptor d'aquesta magnitud capaç de fer costat a tantes coses admirables, hauria d'omplir-nos d'orgull. Llegir "Clàssics de tots els  Temps" de la col·lecció de l'Editorial Alpha, respon en efecte, a l'ambició del seu títol i  els volums fins ara editats. Tant en l'aspecte material com per la qualitat dels seus traductors es poden considerar doncs, peces exepcionals de la bibliografia catalana.

Moltes vegades, la felicitat no és un somni, però llegir Shakespeare ajuda, eleva, conforta...

   
                                                                -------


Aquesta ressenya de teatre, forma part d'un dels treballs que en el seu dia vaig elaborar com alumne, dins el Grau de Llengua i literatura catalanes per la UOC i, que com veieu, avui he decidit mostrar.

  

Berlín-Chemnitz-Leipzig

T'hi respiro enquimerada en l'olor
que pressenteix la frisança
d'un vers infal·lible.

Algú amb un to desat en la calma
parla de la transversalitat de l'art,
de les cares gastades del políedre.

Quan se'm torna comiat la buidor
de llegir-te des de dintre,
les nostres certeses es confien
a ràfegues de judici.
Si t'avens a no parar de viure,
cap lloc teu no sé, i tan fa que siguis
a Berlín a Chemnitz o a Leipzig...

La veu creix cap al sentit essencial,
cap a l'adéu nòmada que mai més no serà lluny
i, que se'ns manifesta, sense cap més pronòstic.

Aigües de verdes esperes

T'esmunys en l'absència d'un ghat fictici
i, dius que l'espiritualitat és un esguard,
és la intempèrie en trànsit de la veu interior...

Fotografia: Purificació a Benarés. Viatge a l'Índia.

La pedra d'ésser amic

En el jo dels teus ritmes                              
encara sento el rerefons d'un mot precís,
la pedra d'ésser amic.                                                                                      
Perquè en allò de creure tot muda
i res no ens correspon...
El guany en perdre desvetlla un tribut
sense recances, l'apnea de somiar la vida.
Sense com he abandonat els circells,
la llenya d'arrapar-me al cos volgut
fins a embalumar els sentits en l'olor que m'entabana.

En el seny silent no existeix la urgència,
tot es redueix a una roda poètica sense torns.
És com si sol·lícits i nafrats per dir-ho
hivernéssim embolicats com escorpins,
entre ecos de rapsodes absents.

 Fotografia: "La mare dels ous...". Mercat Nord de Tailàndia.

L'entrellat matern

Accepta-ho en nom d'ella
si remoreja amb assiduitat.

En un tram de foc, l'os contra os
de les espècies t'anuncia que passar el tràngol
és qüestió d'estómac.

Perdona'm la debilitat d'anar més enllà
i, de les variacions de la febre,
que són per a tu, el vés a saber
d'un perquè intolerant.

Acuita't en l'esgarrifança
si la cúpula et sembla una flor de lot invertida
i, sua l'entrellat matern de totes les castes.

Fotografia: Visita Temple d'Or a Amritsar, el santuari més sagrat per a la religió Sikh. Viatge a l'India del Nord.

Renous d'Àsia (I)

El preu plaent i torbat
- de salvar la condició -
la ratlla de l'èxit...

Utopies amb esquella
vers la precisió fidel de mena
d'un tall ferit d'hora punta.

... o dels coberts de l'albaïna
un cop repassat allò que ens diem
amb ginebra barata.

Fotografies: Bangkok

Free Music

                                                                                    A Amy Winehouse...
Desballesto canòdroms amb el soul del meu cor,        
perquè la música mitiga com dius
el llepar de nou, el depèn com t'ho agafis...
Ennuego apostes en la performance
del que t'hi jugues,
com si en l'avantguarda del començar de zero
adoptés llebrers negats a còrrer més.

Vinàlies d'agost

Eixomni, incrédul als banquets de Sèneca
s'ennuega en la meitat de la fam
que ens daria.
Dix l'aquari, que contaminades les matrius
de l'aigua, ja hi som tots per expressar
el tal viure d'aquest silenci.
Qui pagarà les calendes a aquesta nit
de vuit vigílies?
Es dessagna Pompeia en aquest agost
de fogueres per a peixos vius
que honoren a Vulcà i a l'epidemia
de tindre por...
Es dessagna Pompeia en un suïcidi cast
com el de Petroni, que mentre se li esvaeix
la vida per les venes , divaga entre astres
i sàtrapes el preludi d'una nova collita:

Dans al voltant de les banyes de Taure
ix el clamoreig de la llum de Verema,
la constel·lació de les busques tronades
que consigna el paisatge de tanta mística
arraïmada.

Prou de vi Corèl·lia i, de follies profètiques
que em fan tornar al cos.

Què voleu de mi pretorians, si ja no estremeix
cap risc d'allò que puc dir...

Fotografia: Ciutat de Leptis Magna. Viatge a Líbia.

Calfreds d'ala trencada

Entre tu i ell calfreds d'ala trencada
espanten sense èxit la fam
de les gavines.

Quin simulacre, quin desgavell metamòrfic
inundat de bourbon...

Sempre tard, lluny dels braços d'un amor,
t'acomodes amb Bukowski
i, li demanes que les seves mans conquereixin
l'espai suggerit de la teva emergència.

Tatua'm de blau la coïssor de l'ocell neulit,
que mai no s'allunya del teu cor...