encara sento el rerefons d'un mot precís,
la pedra d'ésser amic.
Perquè en allò de creure tot muda
i res no ens correspon...
El guany en perdre desvetlla un tribut
sense recances, l'apnea de somiar la vida.
Sense com he abandonat els circells,
la llenya d'arrapar-me al cos volgut
fins a embalumar els sentits en l'olor que m'entabana.
En el seny silent no existeix la urgència,
tot es redueix a una roda poètica sense torns.
És com si sol·lícits i nafrats per dir-ho
hivernéssim embolicats com escorpins,
entre ecos de rapsodes absents.
Fotografia: "La mare dels ous...". Mercat Nord de Tailàndia.
en allò de creure tot muda, ben cert! i el pas del temps ens en dóna lliçons magistrals.
ResponEliminaI per què no compartir amb ell, "el seny silent", com a bàlsam, com a tot per ador-nos que hi soooooom...
EliminaUn plaer, com sempre Audrey.
adonar-nos volia dir...
Eliminabonics versos per llegir arraulida
ResponEliminaI et veig arraulida Xelo, en la teua cambra amarada de records i de tendresa...
EliminaMolts petons...