Aquest va ser el lema dels premis a la creativitat artística, impulsats per la Fundació de Salut Mental CPB, que proposava als malalts que dibuixessin o retratessin de cara i d'esquena un professional (un psiquiatre, un infermer, un psicoleg...) que els estigués atenent en aquell període. I la resposta va ser massiva.
Alguns dels títols van ser: " El meu àngel de la guarda", "eixugallàgrimes", "gràcies per haver estar sempre al meu costat" i "el meu cofident". La guanyadora va pintar "L'infermer que escolta", i explica: "Li vaig pintar orelles grosses perquè sap escoltar i, per darrere, li veig el cervell, complex".
Fa temps que conservo la notícia d'aquesta magnífica proposta ( concretament va ser publicada a La Vanguardia, el 20 de maig del 2011). Són aquells esdeveniments que et sobten i et desperten molta curiositat, pequè hi han moltíssimes persones que conviuen amb l'esquizofrènia.
Jo després de tot això vaig decidir ficar-me en la pell d'aquestes persones, per traslladar la meva admiració a través d'un poema també titulat: "Cara i clatell".
L'ànima m'acompanya a marxar,
però tanco els ulls i veig una mà
recolzada en el clatell d'un destí conformat.
Plena de parlar amb mi
cerco el pinzell i la semblança
que m'acosta al reconèixer.
Quin frenesí de rínxols
encara humits, prostrats en la quietud.
És abstracte sentir la vergonya al front?
Tan a prop del designi,
de la partició del pensament
en parcel·les, frego l'últim vel de veu
amb els avions de paper
que sempre arriben tard a les coses.
Respiro fondo a les presumptes
imminències i al ritme del símptoma.
¿ Sóc jo? De vegades depasso
la fluència de saber-ho,
quan algú crida el meu nom
dessecat al sol.
Se'm fa difícil aquest fer,
aquest potser vigilant
de la darrera excusa.
Quina taca més bella dius,
temperant la serenor...
Diuen ells, sempre
i tal com apareixen a la vista
represento l'esdeveniment,
la perspectiva sublim d'uns llavis
com invertits cap a totes les absències.
